El català Fidel Bofill és un artista polièdric: pintor, dibuixant, il·lustrador, ceramista i escriptor. En practica moltes vessants: moda, publicitat, caricatura, acudits etc. Activista i dinamitzador cultural, el seu tarannà inquiet el situa en l’esperit dels artistes del Renaixement. Va néixer l’any 1934 a Vic, comarca d’Osona (Barcelona). El seu signe de zodíac és Lleó. Va estudiar, després de la guerra civil, al convent del Pare Coll i als “Hermanos Maristas”. A l’edat de nou anys ingressa al Col·legi de Sant Miquel dels Sants on fa batxillerat i supera amb èxit l’Examen de Estado. De seguida va donar proves de la seva sensibilitat artística, tant en el camp del dibuix com en el de la poesia. Es va iniciar a les belles arts a l’Escola Municipal de la seva ciutat natal, assistint a les classes nocturnes. Posteriorment, amb el pintor Pous Font, encetava una llarga i fructífera campanya paisatgística, enfrontant-se amb la natura, sempre seguint els més estrictes cànons acadèmics. Més tard, va perfeccionar els seus coneixements artístics amb el malaguanyat pintor Joaquim Asensio. En el seu estudi, compartint lliçons amb en Josep Lluís Casañé Puig i en Francesc Artigau, va assolir un bon mestratge. Amb el mestre, esdevingut paternal amic, va compartir moltes campanyes.
Durant les estades a Barcelona, va pintar els vells carrers, el moll i Montjuic. Esmorzaven i dinaven a les velles tavernes i les taules de marbre sovint acabaven plenes de dibuixos i caricatures. Al Reial Cercle Artístic, de la mà de l’Asensio, va conèixer pintors d’anomenada. Totes aquelles experiències, irrepetibles, del món dels últims bohemis, anaven forjant l’home i l’artista. Quan el mestre Asensio va morir, en Fidel va decidir estudiar a l’estranger. Recorregué infinitat de països a la recerca de contactes i intercanvi d’idees i va treballar intensament. Després d’aquesta sèrie d’experiències, s’instal•là a Barcelona on va tenir un estudi al carrer Pardo; compartit amb altres companys artistes. Hi va adquirir un gran mestratge en el seu ofici. Eren nits de concerts al Palau, platxèria a “El Molino”, ressopons de taverna, dibuixos al bar Marsella. De dia, pintades a les barraques de Montjuic i dinars a Can Valero: jornades d’intensa activitat artística
En el seu llarg pelegrinatge per països de tot el món, pintant i exposant, no va oblidar mai la seva dèria jazzística. Visitava clubs de jazz i sales de concert i prenia apunts. Viatjava sovint a Nova Orleans i s’instal·lava al barri francès, a la “Sant Peter’s house ”, que li era com una mena de quarter general. Va ser membre actiu de l’Agrupació d’Artistes de Vic i, un cop desapareguda aquesta, va fundar, amb altres pintors “El Cloquer”, una associació d’artistes de Vic i comarca, la qual presidí uns anys. Va ser també un dels fundadors de les Joventuts Musicals de Vic, entitat de la qual fou el primer president i delegat internacional.
Promotor i cofundador de l’Orquestra de Cambra -dirigida per Antoni Ros Marbà- i de la Coral Canigó de Joventuts Musicals de Vic, també va dinamitzar i difondre la música de jazz a la seva ciutat en un ambient més aviat hostil. El programa “Jazz entre amgos”, de TVE, li va dedicar un programa com a expert i alhora pintor. Aleshores també s’ho endegaria per crear el “Club Harmònica Vic”, d’on en sortirien “Los Imners” que foren subcampions d’Espanya. Va ser un dels fundadors dels grups “Capa i Tarot, set pintors de Vic” i de “Veles e Vents”.
Partint d’una idea d’Andreu Colomer Munmany i de Miquel Ylla-Català, és cridat per aglutinar idees de cara a la creació d’un museu que contempli l’art vigatà a partir d’on acabava el Museu Episcopal de Vic fins l’època actual. De la mà de Maria Àngels Ferrer, organiten unes trobades que resulten un fracàs. No s’arribaria mai a vènit. Els avantguardistes el volen només per a ells. En Fidel s’hi nega perquè diu que la història, ens agradi o no, és tal com és i s’ha de respectar fixant-la tal com han succeït els fets. L’excel·lent idea se’n va pel pedregar. Queda tot com aigua de marduix. Mort anys més tard el mecenes , Vic perd una gran oportunitat.
Fidel Bofill ha estat present a les biennals i manifestacions artístiques de més relleu i ha exposat a tots els continents. La seva obra figura en més de 50 museus i institucions públiques. Ha estat recompensat amb una infinitat de premis importants, tant al seu país com a l’estranger. Té consagrada a la seva obra una extensa bibliografia en diferents idiomes i és citada en diccionaris i publicacions especialitzades. La personalitat plàstica de Fidel Bofill té dues vessants importants: la de pintor i la de ceramista En la disciplina de ceràmica opta per la investigació i viatja per un camí menys tradicional, molt més informal, abstracte i, conceptualment, llibertari. Esdevé el seu “Violí d’Ingres”. El seu art neix d’una síntesi de colors exacerbats i de l’abstracció, que resol per masses i taques de color. D’acord amb la dinàmica del seu temps, incorpora tots els elements plàstics al seu abast; el ventall d’experiències va des del postimpressionisme, Van Gogh inclòs, fins a la més pura abstracció. La conseqüència n’és un estil molt característic, personalíssim, fora del marc de qualsevol escola, i que cavalca entre l’impressionisme i la transavanguarda.
PREMIS DE PINTURA
Ja de molt jove va començar a guanyar alguns premis de pintura ràpida: MERCAT DEL RAM (Vic), CENTELLES, AVILA, FIGUERES... En seguiren d’altres importants, tant a nivell nacional com internacional:
GRAND PRIX COUPE DE LA VILLE DE PARIS
PREMI de pintura LA PACE NEL MONDO
PRtIX DU JURY DE L'INSTITUT ACADEMIQUE DE PARIS
MEDALLA D'OR DE PINTURA CIUTAT DE VI
MEDAILLE D'ARGENT SALON D'AUTOMNE / MARSEILLE
MEDAILLE D'OR D'AVIGNON
PLAQUETTE D'HONNEUR D'ARLES
MEDALLA PICASSO
PI DE PLATA / CENTELLES
PRIX SALON D'HIVER / AIX-EN-PROVENCE
MEDAILLE DE LA CITE DE LAVAUR
PRIX ASSOCIATION INTERNATIONALE DES ARTS PLASTIQUES À MONTAUBAN
MEDAILLE DE LA-TOUR-DE-FRANCE
En la seva condició d’escriptor fou col·la borador de les revistes Ritmo i Aria Jazz, de Madrid i dels butlletins de les Joventuts Musicals, de les qual fou un dels fundadors a Vic i primer president. Fou també redactor i director artístic de la revista ORIFLAMA i col·laborà esporàdicament amb articles als periòdics Ausona i El 9 Nou de Vic, en llengua catalana i Le Courier des Galeries, de París, entre d’altres i a la revista LLENGUA NACIONAL de Barcelona. Escriu articles sobre gastronomia i és un estudiós de la cuina popular catalano-medieval. Durant una gran temporada va escriure guions radiofònics sobre la història del jazz. La col·laboració amb el músic Pep Sala (“American suite”, en versions anglesa i catalana, i “Swingin’ ”, en versió francesa) li aporta èxits remarcables. En Josep Mesegué li musica poemes i tenen una acollida remarcable, igualment que el treball excel·lent en el llibre ”Sota l’ombra de l’olivera”.Anys enrere, en Rafel Subirachs havia transformat en cantata el poema “Colors” que en Miquel Martí Pol havia escrit per al llibre de l’Anton Carrera i en Fidel Bofill. Els músics cubans s’interessen també pels seus poemes . Alexis i Leivis comencen amb un”son cubano”. Seguirà més música caribenya de la mà del compositor Orlando Elías Domínguez. A dia d’avui escriu havaneres per als músics Pep Serdà i Vicenç Esteve.
Actualment està treballant en diversos llibres titulats: “Glòria a la ciutat dels no tan sants”, Menjars de fonda i taverna, Terres vermelles, L’ombra de la minyona (part de la trilogia de les seves memòries “LES TRES OMBRES” i en algunes narracions.
LLIBRES PUBLICATS
a hores d’ara (Editorial Virgili & Pagès )
american suite, versió catalana (Editorial Glauco)
american suite, versió anglesa (Editorial Glauco)
sota l’ombra de l’olivera, bilingüe (Timios Editions)
el mercat del ram(Timios Editions)
el conte d’en pep bombolla (Timios Editions)
blau sobre blau (Timios Editions)
nit d’amor i altres contes (Timios Editions)
proses gregues (Timios Editions)
quatre rèquiems (Timios Editions)
ceràmica dels bofill (Timios Editions)
ENDAVANT LES ATXES (Timios Editions)
SAU, LA VALL VERMELLA
PETIT LLIBRE DE CURIOSITATS (Prisma)
PETIT LLIBRE DE CURIOSITATS (Prisma)
Ha guanyat diversos premis literaris, entre els quals cal destacar la Ginesta d’or i la Flor Natural als Jocs Florals del Rosselló, la Medalla de la Vila de Perpinyà, el Premi Carles Grandó , una Gran Medalla de poesia a Perpinyà , el Premi Francesc Català , Premi Albera el Premio LA PACE NEL MONDO, l Premio Filippo de Pisis (Brughiero–Milano), el Premio speciale estero Andrea di Pontedera (Itàlia), una distinció especial a Joutes Alpines d’Annecy (France), el Jasmin d’Argent a Angers (France), el Premi especial, l’Englantina, el Premi de poesia curta i la menció especial a la Viola als Jocs Florals de tardor a Barcelona, una menció honorífica a La Roche-sur -Yon (France), l’Englantina d’argent als Jocs Florals de Tolosa de Llenguadoc i el primer premi Bellaguarda als Jocs Florals del Rosselló, secció catalana, l’accèssit especial a’ lEnglantina als Jocs Florals de Tardor de Barcelona i un segon reconeixement de Flor Natural al Jocs Florals del Rosselló 2004.
És “MESTRE EN GAI SABER“
Socialment, sempre s’ha definint apolític i no estat mai afiliat a cap partit. Independentista de soca a rel, ha passejat la seva catalanitat per tots els continents. En la seva estada a Grècia durant 10 anys, entre l’illa d’Amorgós i la de Creta, va fundar el Casal de Creta a. Àguios Nikòlaos. Per la seva tasca de tota una vida de catalanisme actiu, li fou concedit el PREMI INTERNACIONAL BATISTA I ROCA
El mes de setembre del 2007, en una anada a Barcelona és agredit per un moro, en ple centre, en un intent de robatori. Traslladat al Clínic, sembla que no passarà d’un ensurt. Uns punts de sutura i es dóna tot per enllestit. Al cap d’unes setmanes, apareixen problemes motrius. Els neuròlegs que el visiten li diagnostiquen tots una malaltia neuromotriu degenerativa: es tracta d’una E.L.A. (esclerosi lateral amiotròfica) atípica.
El mes de maig del 2009, viatja a Cuba per parlar amb els seus músics col·laboradors que li posen les melodies als seus poemes. Camina amb força dificultat. El novembre del mateix any pinta a La Franja , pels voltants de Queretes i Horta de Sant Joan. Vers la meitat d’abril del 2010, continua treballant normalment al seu estudi de Vilanova de Sau. El dia de Sant Jordi exposa a Sant Cugat del Vallès. Abans de l’estiu, pinta un cartell i dues notes. Seran tres obres pòstumes. La malaltia l’impedeix seguir pintat. És a partir d’aquest moment que només podrà escriure, amb l’ajuda d’un sofisticat sistema informàtic.
No tot té aquest mal caire. Les neurones cognitives no solament no s’han ressentit del greu problema sinó que romanen en estat òptim.
El dia 12 de febrer del 2011, li és atorgada la “Medalla de LATOUR-DE-FRANCE “ i s’anuncia la fundació d’un gran museu dedicat a ell i al pintor franco-català Martí Vivés. Hi figurarà, ben documentat, tot l’historial del pintor i una gran quantitat d’obres de totes les èpoques de la seva vida artística. Portarà el nom de “musée bofill-vivés” i estarà ubicat al castell de Latour-de-France just a l’antiga frontera que delimitava Catalunya amb França, conseqüència del tractat de Corbeil després de la desfeta catalano-aragonesa a la batalla de Muret. A hores d’ara, sense poder pintar, condemnat per la malaltia a l’ostracisme pictòric, veu passar els dies de cara al massís de les Guilleries i el Montseny. El paisatge gebrat i emboirat li fa sentir una certa enyorança del mar i el cel de Grècia. La seva activat diària se centra exclusivament a la literatura, escrivint cada dia amb el mateix esperit de sempre.
La vida d’un artista sol ser, de vegades, bohèmia o grisa, rica o pobra i, fins i tot miserable, alegra o trista però, sempre, intensa. En Fidel l’ha viscuda de tots colors i li ha passat de tot. Quan neix el seu germà, l’any 1940, la família lloga minyona. Aquesta el va rebutjant i li amarga la vida. La minyona, amb el temps, esdevé l’amant secreta del pare i protectora del fill petit. La seva influència, nefasta, és determinant En Fidel, però, s’ho pren estoicament. L’any 1970 és expulsat del sí familiar. Desheretat, se n’assabenta quan la seva mare mor el 2010 als quasi 100 anys. Si s’hagués donat el cas, massa tard per heretar. Últimament, recordava en el seu llibre “ENDAVANT LES ATXES” les paraules per un cap amerindi. Eren aquestes: Només després de què l’últim arbre hagi estat tallat, només després de què l’últim riu hagi estat emmetzinat, només després de què l’últim peix hagi estat pescat, només llavors descobriràs que el diner no serveix per menjar. I també li agrada recordar als amics que: “Hi havia un home tan pobre, tan pobre, que només tenia diners”. Tot plegat fa anys que les memòries de l’artista prenguin per títol “L’OMBRA DE LA MINYONA ”. Serà un relat real, crònica també del seu temps, interessant i fiable, escrit amb elegància i bon lèxic sense que hi manqui l’acostumat bon sentit de l‘humor que el caracteritza.
Quan, fa anys, fou incorporat al famós diccionari BENEZIT, el seu reconeixement quedava fixat per sempre en la història de l’art.
